Nos centramos demasiado en nuestras propias aflicciones sin advertir que la desesperación y el límite del sufrimiento humano pueden habitar dos pisos más arriba…
…Son ya palabras vanas pero es que, al fin y al cabo, lo único que queda ahora es lamentarse.
Tu mirada era como la de un niño perdido que busca el camino de retorno a su hogar.
Descansa en paz.
a vegades ens mirem massa el melic i no pensem que entorn nostre hi ha gent que te problemes de veritat. Potser d’un petit gra de sorra a vegades en fem un munt… però sempre s’ha d’aprendre a relativitzar…
Un fort petó per a tu ptreciosa, pensa que a ell li agradaria veure’t somrient
Por: Violeta el 07/03/2010
a las 21:35
Moltes gràcies, guapa. M’ha agradat llegir el teu comentari
Por: Blanca Gª Manjón el 08/03/2010
a las 1:45
Molt bonic, un text curt dient les coses essencials.
Perquè en buits com aquests les paraules sobren i els gestos cobren valor.
Molt bonic Blanca, molts ànims que segur que et deu haver xocat moltíssim.
Una abraçada!
Por: Èlia el 08/03/2010
a las 19:11
Si vols, passa a llegir la teva fitxa.
Por: Un que vigila el 15/04/2010
a las 1:03